Panoràmica del monestir
Foto: Josep Renalias
Foto: Josep Renalias
El claustre, el cimbori (al mig) i la torre del rellotge
Foto: Josep Renalias
Una galeria del claustre
El Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus
El Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus és una de les joies de l'art medieval català i està situat al poble de Santes Creus, capital del municipi d'Aiguamúrcia (Alt Camp). Actualment és l'únic monestir de la Ruta del Cister que no té vida monàstica.
L'origen del monestir es remunta a 1150 però no en l'actual enclavament. La poderosa família Montcada va cedir en aquella data als monjos cistercens de l'abadia de la Grand Selva (Llenguadoc) uns terrenys en el lloc denominat Valdaura, en l'actual municipi barceloní de Cerdanyola del Vallés, i allí es van instal·lar provisionalment.
En 1158 els senyors de Montagut i de Albá els van fer donació del paratge de Santes Creus, a la vora del ric Gayá, i van decidir canviar d'assentament. No obstant això, per una disputa jurisdiccional entre les diòcesis de Barcelona i Tarragona, el trasllat es va demorar fins que el papa Alejandro II va decretar la independència del monestir en 1168.
Per fi, en 1174 es van poder començar les obres de construcció del conjunt monàstic: primer, l'església i la sala capitular; després, el primitiu claustre romànic avui desaparegut; més tard, la sala dels monjos, el refetor i el dormitori.
Cap a 1225 quedaven concloses les principals dependències. A mig segle XIII la monarquia aragonesa interfereix en el ritme de l'abadia mostrant un interès per la mateixa que alhora pertorba la senzillesa de la vida monàstica cistercenc i engrandeix el complex monacal amb noves i valuoses construccions. És època de l'abat San Bernardo Calvó, conseller de Jaime I el Conquistador (1213-1276), a qui va acompanyar en les conquestes de Mallorca i València.
El successor en la corona, Pere III el Gran (1276-1285), va dispensar el seu real patrocini a l'abadia i va voler ser sepultat en ella, com també ho serien després el seu fill Jaime II (1291-1337) i l'esposa d'aquest, Blanca de Anjou. A instàncies d'aquest últim monarca es van convertir les habitacions abaciales a palau real, i a la seva voluntat es deu l'enderrocament del claustre romànic per a ser substituït pel gòtic actual, obra del mestre anglès Reinard de Fonoll i de Guillem de Seguer, així com la construcció del cimborri sobre el creuer de l'església.
A Pere IV el Cerimoniós (1336-1387) cal atribuir el amurallament del recinte monacal i també que, a causa de la seva predilecció pel monestir de Poblet, el de Santes Creus deixés de ser palau i panteó real en favor d'aquell; per això, les dependències palatines van tornar a destinar-se a habitacions abaciales.
Durant els segles XVII i XVIII se segueixen efectuant obres d'ampliació i reforma, afegint noves dependències exteriors. Aquesta contínua activitat es veu truncada bruscament en 1835 amb la “desamortización de Mendizábal”, moment que el monestir sofreix l'abandó per part de la comunitat cisterciense i es veu abocat a la ruïna. Declarat Monument Nacional en 1921, ha estat objecte de successives obres de restauració i acondicionament, sent avui lloc de manifestacions culturals de variada índole sota gestió de la Generalitat de Catalunya.
Foto: Josep Renalias
El dormitori
Foto: Josep Renalias
La sala capitular, amb les set làpides dels abats al terra
Foto: Josep Renalias
Interior de l'església, i al fons, el retaule barroc obra de Josep Tremulles
Foto: Josep Renalias
Al fons façana de l'església. En primer pla, font del barroc tardà, segle XVIII, de Sant Bernat Calbó
